Porto dos anys corrent però em sento com si acabés de començar, ¡¡¡¡¡¡no em poso en forma ni que em matin!!!!!!!!!!!, sort que tinc a les meves RUNNERINGgirls que m´animen a sortir i posar-li totes les meves forces.
No sóc de fer moltes curses però carai!!, aquesta la tinc al costat de casa!!
Així doncs m´animo i m´apunto amb unes quantes companyes, aquest serà el meu segon any que la corro, de fet, la Sansi va ser la meva primera cursa i sempre la recordaré amb carinyo i espero fer-la com a tradició (com he dit la tinc al costat de casa ja ja ja)
Aquest any no tinc el meu llebre especial, el meu marit, l’he trobat a faltar molt però no estic sola, estic amb les meves RUNNERINGgirls.
Ja estem apunt de sortir i de sobte em trobo fent lo que està tan de moda… un #ManequinChallenge , ja ja ja, impressionant, encara no l´he vist.
Tret de sortida, comencem a corre i em trobo pel davant del noi de la bandereta de 30´, no hauria de ser així, jo trigo més però tinc al cap no deixar-lo escapar, així que quan comença a avançar-me m´enganxo al “pelotón”, però no és el meu ritme i de seguida veig com comença a allunyar-se, quina pena i ara que faig???
Començo a pensar amb el meu genoll i això no pot ser, així em farà mal abans de temps, m´he de distreure com sigui, així que com porto els cascos posats (la música que no falti) em poso a cantar running de la meva amiga Beyoncé ¡¡¡¡¡¡la la la la la la la!!!!!!!!!!!…
Mira!! Dos nois guapos que sembla que porten el meu ritme, em torno a reenganxar i ens posem tots tres en línia com si ens coneguessin de tota la vida i correm uns quants minuts.
Merda, ara si comença a fer-me mal el genoll, sé que queda un kilòmetre, ho sé perquè als quatre sempre em fa mal, baixo el ritme i deixo escapar als nois, ara que me´ls miro bé no són tan guapos.
En aquests moments no sé que fer, seguir o caminar una mica, miro al voltant i no trobo a ningú conegut, on són les meves RUNNERINGgirls? Ara les necessito més que mai, decideixo parar una mica i caminar així a la recta final podré córrer un altre cop.
Agafo forces i se´m passa una mica el dolor i torno agafar el ritme, ja em queda poc, sé que aquesta vegada Montse Urbea no em vindrà a buscar, també la trobo a faltar molt, però quina sorpresa al donar la volta al carrer i trobar-me a Ximena i donar-me l’última empenta que necessitava. Gràcies Ximena, aquesta palmadeta al cul a fet que em poses les piles i estrènyer a córrer per fer una bona entrada, però ep!!! Falta una cosa, veig al fotògraf oficial de la cursa i com una bona RUNNERINGgirls faig la meva millor “pose” i arribo a meta per retrobar-me amb les meves noies.
Proba superada, això ha estat xuclat!!!.
Una Runneringils nunca está sola , este donde este.
Somos de una pasta especial 🏃🏻♀️🏃🏻♀️😜😜
Me gustaMe gusta
Muchas Gracias Pilar, espíritu RUNNERINGgirls!!!!
Me gustaMe gusta