La Sansi Viladecans 2016 by Mònica LLoberas Vidal

 

Porto dos anys corrent però em sento com si acabés de començar, ¡¡¡¡¡¡no em poso en forma ni que em matin!!!!!!!!!!!, sort que tinc a les meves RUNNERINGgirls que m´animen a sortir i posar-li totes les meves forces.

No sóc de fer moltes curses però carai!!, aquesta la tinc al costat de casa!!

Així doncs m´animo i m´apunto amb unes quantes companyes, aquest serà el meu segon any que la corro, de fet, la Sansi va ser la meva primera cursa i sempre la recordaré amb carinyo i espero fer-la com a tradició (com he dit la tinc al costat de casa ja ja ja)

Aquest any no tinc el meu llebre especial, el meu marit, l’he trobat a faltar molt però no estic sola, estic amb les meves RUNNERINGgirls.

Ja estem apunt de sortir i de sobte em trobo fent lo que està tan de moda… un #ManequinChallenge , ja ja ja, impressionant, encara no l´he vist.

Tret de sortida, comencem a corre i em trobo pel davant del noi de la bandereta de 30´, no hauria de ser així, jo trigo més però tinc al cap no deixar-lo escapar, així que quan  comença a avançar-me m´enganxo al “pelotón”, però no és el meu ritme i de seguida veig com comença a allunyar-se, quina pena i ara que faig???

Començo a pensar amb el meu genoll i això no pot ser, així em farà mal abans de temps, m´he de distreure com sigui, així que com porto els cascos posats (la música que no falti) em poso a cantar running de la meva amiga Beyoncé ¡¡¡¡¡¡la la la la la la la!!!!!!!!!!!…

Mira!! Dos nois guapos que sembla que porten el meu ritme, em torno a reenganxar i ens posem tots tres en línia com si ens coneguessin de tota la vida i correm uns quants minuts.

Merda, ara si comença a fer-me mal el genoll, sé que queda un kilòmetre, ho sé perquè als quatre sempre em fa mal, baixo el ritme i deixo escapar als nois, ara que me´ls miro bé no són tan guapos.

En aquests moments no sé que fer, seguir o caminar una mica, miro al voltant i no trobo a ningú conegut, on són les meves RUNNERINGgirls? Ara les necessito més que mai, decideixo parar una mica i caminar així a la recta final podré córrer un altre cop.

Agafo forces i se´m passa una mica el dolor i torno agafar el ritme, ja em queda poc, sé que aquesta vegada Montse Urbea no em vindrà a buscar,  també la trobo a faltar molt, però quina sorpresa al donar la volta al carrer i trobar-me a Ximena i donar-me l’última empenta que necessitava. Gràcies Ximena, aquesta palmadeta al cul a fet que em poses les piles i estrènyer  a córrer per fer una bona entrada, però ep!!! Falta una cosa, veig al fotògraf oficial de la cursa i com una bona RUNNERINGgirls faig la meva millor “pose” i arribo a meta per retrobar-me amb les meves noies.

Proba superada, això ha estat xuclat!!!.