La meva Marató de Berlin by Marta Sentís

Ja feia un parell d’anys que el Jaume i jo comentàvem que anar a fer la Marató de Berlin seria un bon destí de vacances, ell en la modalitat de patinatge de velocitat, i jo corrents. No tenim moltes oportunitats de coincidir, ans el contrari, ens hem de compaginar pels entrenaments i les curses, i aquesta ens permetria, al disputar-se en dies diferents, anar tota la família.

Així que em vaig apuntar al sorteig previ que es requereix per accedir a un dorsal, i el 30 de novembre de 2016 vaig rebre el correu electrònic que m’anunciava que m’havia tocat, així que el passat 21 de setembre, després de visitar la preciosa ciutat de Praga, ens dirigíem cap a l’anomenada ciutat de la llibertat i del Mur de la vergonya, que res ha d’envejar a la resta, impregnada d’una història carregada de política que t’encongeix l’ànima, a la qual espero tornar algun dia per a profunditzar més en ella.

Molt destacable també d’aquesta ciutat la logística que envolta la seva marató. Ja a la fira del corredor et sorprèn que davant l’afluència de gent que hi veus, un cop entres no trobes cues ni aglomeracions. En primer lloc et posen una polsera de tela termo- segellada que t’acredita com a corredor. És el «pase» que et permetrà accedir a la zona de sortida de la cursa, indispensable per poder-hi entrar. Vaig ser testimoni d’una dona que deia haver-se-la oblidat a l’hotel, i a la qual no se li va permetre l’entrada, tot i acreditar amb el passaport, que curiosament sí portava, que era la titular del dorsal.

Després et donen la bossa del corredor amb varis obsequis (un gel, una esponja pel dia de la cursa, barretes energètiques, un desodorant, una altra polsera de plàstic en la qual podràs inscriure el temps que hagis fet, etc).  A partir d’aquí ja accedeixes als mostradors en els quals, un cop has presentat la teva Start Card –document que prèviament t’han enviat  per correu electrònic–, t’imprimeixen el dorsal i te’l donen junt amb una bossa transparent tipus motxilla, gran, que és la que has de portar el dia de la cursa si vols usar el guarda roba.

Llavors entres a la fira pròpiament dita, i és enorme. Aquí pots adquirir, entre d’altres coses, merchandising de la pròpia cursa (si tens sort i queda alguna cosa de la talla que busques) i en el meu cas anar a recollir la samarreta de finisher, previ pagament fet amb la inscripció. Quan em vaig inscriure no m’ho vaig pensar gaire: en el cas que no pogués creuar la línia de meta i obtenir la buscada medalla de maratoniana, volia tenir un record de la meva participació. I un cop fets tots els tràmits, tornada al carrer, això si, després de signar un mur enorme d’Adidas destinat a deixar la nostra empremta, el Jan inclòs, que es va dedicar amb el cos estirat a terra i tota la seva ànima a decorar la part de baix, on pocs de nosaltres teníem intenció d’arribar.

Al dia següent, dissabte dia 23 a les 15.15 , el Jaume participava en la marató de patins. No m’estendré gaire, només dir-vos que com a espectadora aquesta marató és també increïble: vam veure l’arribada de la mini marató, la dels patinadors, en un ambient festiu fantàstic, i com no podia ser d’una altra manera, vam celebrar com bojos l’entrada a meta del Jaume, qui va aconseguir complir amb escreix l’objectiu que s’havia fixat i arribar sense cap tipus d’incident, possibilitat que no descarto des que vaig assistir per primera vegada en directa a una cursa de patinatge de velocitat.

Al dia següent em tocava a mi. A las 9.15 hores es donaria el tret de sortida de la meva marató. Em vaig llevar a les 6.15, per esmorzar i preparar-me tranquil·lament.  A les 8 aproximadament ja estàvem a la zona de sortida i allà ja només hi podia accedir jo. Mentre em dirigia a la zona de guarda roba, em va envair aquesta sensació que segurament coneixeu molts de vosaltres i que és una barreja de por i eufòria: la meva por era perquè no m’havia preparat aquesta marató com la de Barcelona, no havia seguit l’entrenament proposat. Considerava que no havia disposat del temps suficient per fer-ho a causa de la lesió que vaig partir a finals del mes de maig i que em va tenir aturada durant gairebé sis setmanes, el que va suposar iniciar els entrenaments en molt baixa forma; i després, quan creus que vas avançant, et trobes amb l’obstacle de la calor. Entrenar una marató a l’estiu és dur perquè no pots donar-ho tot: no em sortien ni els kilòmetres ni els ritmes, i va ser llavors quan vaig decidir no establir un objectiu temporal. L’únic objectiu era ser finisher, clar que estaria bé acabar per sota de les quatre hores, però la fita principal seria acabar-la, gaudir de la ciutat de Berlin d’una manera diferent: corrents.  

Però com he dit en el moment de la sortida també m’acompanyava l’eufòria, perquè si, perquè estàs corrent una de les majors, novament en un ambient increïble. L’accés als calaixos de sortida va ser també sorprenentment fàcil tot i els quasi 44.000 participants. I aquí comença l’espera, i també la festa. Jo estava al calaix F, el cinquè. Quan donen el tret de sortida i surt l’èlit, Kipsang, Bekele i companyia, llancen a l’aire un munt de globus blaus. Avances a poc a poc, la sortida és escalonada per calaixos. De sobte et veus fent «el aplauso vinkingo» amb tota la gent que t’envolta, que no coneixes, però amb qui intercanvies somriures, xocades de mans i paraules d’ànim, sota una pluja molt fina que ens acompanyaria de manera intermitent en tot el recorregut.

I per fi em toca. Vaig tenir la sort a la marató de Barcelona d’anar acompanyada, i el més important, de sentir-me acompanyada, no només pels qui van compartir quilòmetres amb mi, sinó també pels qui vam venir i em vaig trobar animant-me. Aquesta vegada va ser molt diferent; sempre recordaré la frase de la Montse abans de fer la marató de Barcelona: «Faràs 30 kilòmetres amb les cames, 10 amb el cap, 2 amb el cor i 195 metres amb llàgrimes als ulls». Aquesta vegada vaig fer 25 km amb les cames, 15 amb el cap, i la resta amb el cor. No diré que no la vaig gaudir, és increïble l’animació, fantàstics els grups de batucada sota els ponts. En un moment donat, no recordo els kilòmetres que portàvem, només que a mi ja em va costar aixecar els braços.., els corredors vam tornar a fer «el aplauso vinkingo»,  i la veritat és que quan em vaig donar compte ja havíem passat el control de la mitja, però em faltava la companyia, la vostra companyia  i els vostres ànims, i em vaig donar compte de cop quan vaig traspassar el km 35, moment en que em va caure el mur a sobre.

No mirava gaire el rellotge, desconeixia el ritme, em guiava molt pels controls, col·locats cada 5 kilòmetres, just després dels avituallaments. A partir d’aquest punt es van accentuar les molèsties que sentia a les cames des del km 25, i van aparèixer les temudes rampes en un bessó, discretes això si, no em puc queixar perquè només em van obligar a fer una petita aturada.

Va ser en aquest moment quan em van tornar a envair sentiments contradictoris, vells coneguts també i que recordava perfectament de la marató de Barcelona. Per una banda vols rendir-te, deixar de córrer, sempre tens la possibilitat de caminar. Però alhora t’envaeix un orgull que no et deixa fer-ho, vols traspassar la meta corrents, i vaig decidir estrènyer les dents, i tot el que podia del meu cos, i córrer ja fins el final, em vaig prohibí a mi mateixa aturar-me de nou. L’últim kilòmetre va ser fàcil. Veure la Porta de Brandenburgo, preciosa i imponent, passar per sota i veure la meta et fan oblidar tots els mals. I la vaig traspassar, sorpresa al veure el temps de 3.55 hores quan vaig parar el rellotge, però sense somriure. Vaig entrar a meta seria. Estava molt cansada, i egoistament parlant, una mica trista. No tenia ningú conegut amb qui abraçar-me, a qui dir-li com hem trobava. I el primer que vaig fer va ser agafar el mòbil i enviar-li un missatge al Jaume «Finischer», seguit d’un altre «On sou?».

Ràpidament em vaig beure la cervesa (sense alcohol) que et donen quan acabes, i vaig anar a buscar la bossa al guarda roba. Van cometre un error (bé, jo més d’un, ja que no vaig menjar res durant tota la cursa), i el Jaume, el Jan i jo no vàrem concretar cap punt on trobar-nos en el transcurs de la mateixa. En el kilòmetre 5 no em van veure passar, i tampoc em van veure arribar, no vam coincidir en cap moment per la gentada que hi havia. Tenia unes ganes immenses de veure’ls, i quan per fi ens vam trobar, es quan van arribar les llàgrimes i quan el Jan i jo vam intercanviar els papers. Aquest cop era ell qui em consolava.

Així que objectiu aconseguit, he estat finisher de la 44 edició de la Marató de Berlin. Ser que la vaig fer jo, però també ser que això no hagués pogut ser així sense els ànims de molts de vosaltres durant els mesos previs, de les meves RUNNERINGgirls, fantàstiques com sempre; sense els diumenges d’entrenament #nosimmiberlin que organitzava el Martin, i al qual s’afegien altres companys dels Trail Bonus Track, el Dani, l’Albert, el Paco, el Miguelón.. , que em permetien fer entrenaments llargs a la muntanya, terreny més que agraït per les cames (una doble de callos para tí, Martín!!! Sempre agraïda); sense el Sito, que confia més amb mi que jo mateixa; sense la Montse, la meva Montse, sempre present encara que no hi pugui ser perquè per a mi ja és imprescindible en la meva vida (em  quedo amb un dels missatges que vam intercanviar un cop acabada la cursa «Hem de fer una juntes»); sense el temps regalat per la família, en Jaume i el Jan, tot i que haig de fer menció especial al petit, que no només me l’ha regalat a mi, sinó també al seu pare. Ets molt gran Jani.

Mil gràcies a tots per rascar una miqueta en el meu mur particular, la meva inseguretat, i fer-me creuar aquesta línia de meta. Desitjo i espero seguint tenir-vos a prop quan creui la propera.

Marta

Anuncio publicitario